L’addicció va ser considerada durant molt temps com una debilitat moral o una manca de força de voluntat. Per contra, actualment és reconeguda com una malaltia crònica amb canvis cerebrals específics. Així com la malaltia cardíaca afecta el cor i l’hepatitis, el fetge, l’addicció afecta el cervell, el segresta.
Addicció a l’alcohol i drogues i addicció comportamental
Durant molts anys es creia que només l’alcohol i les drogues podien causar addicció. no obstant s’ha demostrat que certes activitats com el joc, les compres, el sexe, el menjar i, fins i tot, la tecnologia, també poden coatar el cervell i són registrats per aquest en forma similar a les drogues i l’alcohol. El consens científic actual suggereix que aquests plaers poden representar múltiples expressions d’un procés cerebral comú subjacent.
Circuts de recompensa
Un dels descobriments més notables de les neurociències ha estat la determinació dels circuits de recompensa. Es tracta de mecanismes de plaer que involucren diferents regions cerebrals que es troben comunicats mitjançant missatgers químics anomenats “neurotransmissors”.
El paper de la dopamina
La dopamina és un missatger químic involucrat en la motivació, el plaer, la memòria i el moviment, entre altres funcions. En el cervell, el plaer es produeix a través de l’alliberament de la dopamina en el “nucli accumbens”, una regió a la qual els neurocientífics diuen el “centre de plaer del cervell”. Justament l’acció d’una droga addictiva funciona a partir de la influència en aquest sistema.
Alguns addictes arriben a focalitzar-se en aconseguir i gaudir de la droga excloent tots els altres aspectes de les seves vides: descuiden a la seva família, el seu treball, la seva pròpia salut. I encara saber que s’estan destruint a si mateixos, segueixen amb el consum de la droga i, a mesura que continuen amb el seu ús, es fan tolerants. Així, les dosis que inicialment van utilitzar per estimular-se ja no són eficaços i necessiten fer servir una dosi més alta.
En la dècada de 1950, dos psicòlegs canadencs, James Olds i Peter Milner, van fer uns experiments molt famosos en els quals van implantar elèctrodes al cervell basal de les rates i van descobrir que les drogues addictives poden alliberar de dos a deu vegades – i de manera més ràpidament la quantitat de dopamina que les recompenses naturals.
Abans es pensava que l’experiència del plaer era suficient per induir a la gent a seguir buscant una substància addictiva. Però noves investigacions suggereixen que la situació és més complexa.
El paper de la dopamina
La dopamina no només contribueix a l’experiència del plaer, sinó que també té un paper en l’aprenentatge i la memòria, dos elements clau en la transició de consumir alguna cosa a convertir-se en addicte. La investigadora Nora Volkow, als Estats Units, va utilitzar una tècnica de neuroimatges anomenada “tomografia per emissió de positrons” per etiquetar els receptors de dopamina en el cervell humà i va descobrir que efectivament el funcionament normal del sistema dopaminèrgic cerebral sembla estar afectat en l’abús crònic de drogues
No obstant això, aquest estudi va plantejar preguntes fonamentals a partir d’aquesta conclusió: ¿Són aquests canvis en els receptors dopaminèrgics dels consumidors de drogues les conseqüències de l’abús en el consum o és l’abús de drogues una conseqüència d’una predisposició biològica, el que vol dir que aquests canvis en els receptors dopaminèrgics estan abans del consum de drogues?
Un altre enigma recurrent és el que planteja el comportament, sovint impulsiu, d’alguns consumidors de drogues. Novament s’evidencia la pregunta sobre quina és la causa i quin és l’efecte.
La vulnerabilitat genètica contribueix al risc de desenvolupar una addicció.
Els estudis de bessons i adopció mostren que al voltant del 40% al 60% de la susceptibilitat a l’addicció és hereditària. Però el comportament juga un paper clau, especialment quan es tracta de reforçar un hàbit. Cada un de nosaltres ha de prendre decisions sobre si realitzem una cosa que volem fer o no (per exemple, desitjar menjar una xocolata però no fer-ho per evitar conseqüències negatives a mig). De vegades això no es pot controlar, però són més les vegades que un pot. En les persones que són addictes, com hem vist al personatge del jugador, aquest control és molt difícil.
La persona que és addicta no vol ser-ho. La seva addicció ja li va costar el seu treball, la seva parella, el seu benestar. No obstant això, no pot resistir la temptació. Com vam dir al principi, es tracta d’una malaltia de la qual actualment no existeix cura. La hi ha de tractar com altres malalties cròniques (hipertensió, asma, càncer) i, com a tal, mantenir el tractament ja que, d’una altra manera, el pacient recau.
L’addicció s’aprèn i s’emmagatzema com a memòria en el cervell, de manera que la recuperació és un procés lent. Fins i tot després que una persona renúncia, per exemple, al consum de drogues, durant setmanes, mesos, i fins i tot, anys, l’exposició al lloc de la droga, caminar per un carrer on la van comprar o ensopegar amb persones que segueixen consumint els porta un gran impuls a voler consumir de nou. Hi ha una sèrie de tractaments que van aconseguir eficàcia, generalment en combinar estratègies d’autoajuda, de psicoteràpia i de rehabilitació.
